La prensa dice

11 feb
2008

El gegant i la plata, por Àlex Gutiérrez

Era gran, molt gran. Era un gegant i es deia Gypo Nolan. El protagonista d’"El delator" tenia en l’excés la seva condemna i Liam O’Flaherty va fixar la seva pena en una excel·lent novel·la que arriba ara de la mà gentil i recuperadora de Libros del Asteroide. La història és prou coneguda, gràcies en bona mesura a l’excel·lent versió cinematogràfica rodada per John Ford: el gegantó Nolan comet delació en la figura del seu suposat amic i excompany d’accions pseudoterroristes. Però les monedes de plata de seguida brillen en la foscor i aquella mateixa nit l’Organització a la qual ha traït detecta la seva lluentor acusadora i estreny el cércol a la seva persona, tal i com s’estreny una soga d’aspre

fil al coll de qui será linxat.

La novel·la necessita d’una sola nit -però quina nit- per poder desenvolupar aquesta història, situada en els barris no exactament pomposos de Dublín. O’Flaherty aprofita la vella tàctica del génere negre retratar els baixos fons de la capital irlandesa. I, com sempre, la brutícia dels carrers és també la dels seus habitants, i és la brutor alhora de la corrupció moral, orquestrada des de la nit dels temps per la poderosa batuta monetària. Pinxos, prostitutes,lladregots, rodamóns... la nòmina de desclassats és extensa i O’Flaherty no s’estalvia detalls a l’hora de farcir les pàgines d’embriacs de solemnitat que vaguen sense rumb. I, de fons, l’Organització, rere el neutre nom de la qual no costa gaire de veure el germen del que acabaria constituint l’IRA. O’Flaherry havia abnegat la doctrina bolxevic, però n’havia sortit escaldat i trasllada a la novel.la aquest debat -que es podria simplificar com comunistes versus socialistes- tot prenent posició en favor dels segons.

Però el trasfons social és només la salsa que envolta l’illot del veritable entrecot del llibre: el personatge de Gypo Nolan. L’estudi que en fa O’Flaherty és admirable. La figura del traïdor -aquell qui provoca la mort sense tacar-se de sang, sinó de plata- té llarga tradició literària. A "El delator" hi trobem un especimen aparentment simple però que va revelant la seva complexitat a mesura que coneixem més d’ell i de la seva estrafolària manera de processar els estímuls. Que és de poques llums, vaja. I l’autor es complau en detallar amb gran precisió com els estímuls són massa per a una ànima tan simple: "Se li va amuntegar a la ment una sèrie de nimietats i absurdes reminiscències. Es va recordar de les cabres, els poltres de les burres, les roques dels rierols, el refrany que sempre deia el ferrer, la mirada d’una noia, el primer glop de vi que va beure d’amagades a la sagristia de la parròquia mentre ajudava a la missa. Milers de records li van passar veloçment pel cap. Desfilaven com soldats, saludant al passar, alguns alegres i d’altres tristos, uns foscos i d’altres tan nítids i sonors com si acabessin de succeir".

Un altre dels atractius de la novel.la és, de fet, la seva indestriable irlandacitat i que en la cita anterior es fa palesa. En un sol fragment hi ha l’evocació del passat rural (en contraposició a la ciutat hostil), l’alcohol, les dones,la religió... és significatiu, també, que Nolan sigui un gegant, figura mitològica ben arrelada en territori celta. També crida l’atenció la saturació de la prosa. és significatiu que John Ford, en traslladar-la al cinema, optés per fer servir recursos propers a l’expressionisme alemany. Tot és superlatiu a l’univers d’O’Flaherty i apareix magnificat, com si d’alguna manera la narració s’encomanés de l’estat d’embriaguesa permanent del seu protagonista, i cada petit gest, cada simple paraula, es beneficiés de l’efecte amplificador de l’alcohol.

El llibre acaba resultant un fresc rabiosament ple de vida i d’amor per un país i per la seva gent (probablement no siguin dos conceptes, sinó un de sol) i ho fa amb una prosa densa i saborosa, com una bona Guiness. O com un bon whisky, amb permís dels escocesos.

Benzina